No es obligatori, encara que es molt recomanable. Per seguretat i precaució dels impactes que cada cop es produeixen amb més abundància a les pistes, l’ús de casc es molt recomanat i per als nens imprescindible.
L´’esquí és un esport que comporta riscos, i en el qual les caigudes no són una cosa habitual. La majoria de vegades queden com un anècdota, però sempre existeix el risc de que en la caiguda el cap impactes violentament contra la neu, contra algun element extern, com algun arbre, o contra algun altre esquiador. Davant de l’augment de les lesions cranials en les últimes temporades, s’ha incentivat a l’ús del casc. Les pròpies estacions d’esquí han premiat el seu ús, que en el cas dels nens sí que es més recomanat, ja que ells són els més dèbils en cas de col·lisió.
El seu ús es cent per cent recomanat, com ens recorda Atudem( l’Associació Turística d’Estacions d’Esquí i Muntanya) i sempre aporta un plus, com que els mesos de més fred, quan la neu referma o quan s’aixeca un fort vent, ja que sempre protegeix l’esquiador.
Donant per fet que a una botiga nomes es va a buscar el casc que compleixi les normes fixades de seguretat, nomes queda encertar amb la talla, el qual el bàsic. Això té que se el paràmetre decisiu a l’elecció del model, més que la marca que més ens agradi o el color que millor quedi amb la resta de l’equipament. Per saber la mesura exacte del casc es té que mesurar la circumferència del cap amb un metro, i, en funció de la mesura, el casc tindrà una talla o una altre.
Amb les dades que ens aporta la mesura, el casc triat s’haurà de notar còmode i sense punts de pressió al cap, adaptant-se amb fermesa al front i sense relliscar sobre les celles. A continuació, ajustarem el casc per sota de la barbeta. Un cop col·locat, hem d’acabar de comprovar que es de la nostra mesura. Mourem el casc amb les dues mans, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. Si s’ajusta correctament, la pell del front es mourà suaument acompanyada pel casc.
Un cop haguem triat el casc i la talla, ja ens podrem fixar en altres detalls, com per exemple els orificis de ventilació, si es un model tancat o si les orelles són extraïbles, si està preparat per escoltar música o si incorpora algun pràctic sistema per precisar l’ajustament; com la rodeta posterior de molts models, que es molt fàcil de accionar i que permet una optima personalització.
Posteriorment, ja que nomes quedara acoblar bé la màscara que vagi acompanyada amb el casc, i que encaixi perfectament amb la cara, protegint-nos dels raigs solars i de l’entrada de l’aire lateral. Existeixen infinitat de models. Uns són més bàsics que d’altres i uns són més indicats per a la pràctica que una altre. Per exemple, els de ‘freeride’ solen ser d’una forma -per exemple, integrals-, o els de Copa del Món que són més rígids i específics, com la morrera de les competicions de eslalon; però tots tenen que complir una normativa bàsica de seguretat
El casc, cent per cent recomanable per a la neu
